Esdevenir testimonis de Déu a Sant Roc

El barri de Sant Roc de Badalona és un barri construït els anys 60 del segle passat. Des d’aleshores, la Companyia de Maria, -Lestonnac-, Orde a la que pertanyo, ha realitzat una tasca educativa, en sentit molt ampli, entre i amb la gent del barri.

Mentre s’edificava l’escola, les classes es feien en cargoleres. Tots vèiem que la “Obra Sindical del Hogar”, constructora del barri, no tenia gaire cura de construir en bones condicions; materials pèssims: poc ciment i molta sorra... Pràcticament no hi havia cap servei al barri. De seguida, els veïns es varen organitzar; primer reivindicant els serveis mínims: recollida d’escombraries, enllumenat, semàfors... Aquestes accions varen aglutinar persones de tendències molt diverses: sindicalistes, gent amb una gran consciència social de diversos partits... L’Església i la Comunitat cristiana, en la que hi havia les monges, en varen ser part molt activa. Encara avui –amb una certa nostàlgia-, recordem aquells temps.

Els moviments conciliars del Vaticà II dels anys 60 van potenciar la presència de la Vida Religiosa als barris perifèrics. Viure amb aquests sectors més desafavorits ens fa, per una banda, sentir-nos unes privilegiades i, per altra, sentir la necessitat de fer pinya, comunitat entre nosaltres, i també amb els veïns/es que volen créixer, celebrar la fe, millorar la convivència i anar avançant junts!

A Sant Roc hi havia, i hi ha encara avui, moltes famílies immigrades, sobre tot andaluses i extremenyes. Era gent de fe arrelada en la religiositat popular, molt ferma i treballadora, amb ganes de donar als seus fills les possibilitats per assolir una vida millor que la seva. Amb aquest sector, la comunitat de monges sempre hem treballat colze a colze, participant dels esdeveniments de tota mena que, al llarg dels anys, ens ha tocat viure. Els fills, molts universitaris, ja no viuen al barri, i la Comunitat cristiana està envellida però molt activa. Durant aquest anys, acompanyats de textos de José Mª Castillo, Pagola, etc., i el suport incondicional del nostre Rector Felipe Guerrero, ens hem anat formant.

Avui podem donar testimoni de la nostra fe; no teòrica, sinó el testimoni de que estimar, ajudar, servir i acompanyar als germans és estimar Déu. La majoria fem voluntariats a l’Ateneu, que està físicament en sintonia i comunió. Dins la Parròquia, cadascú aporta el que pot fer: preparar entrepans pel berenar dels nens i joves, ajudar a les dutxes, seleccionar roba, posar ordre, fer neteja, acollir, donar classes de reforç... Persones sempre a punt i al servei dels altres i del barri. Gent senzilla, compromesa, constant malgrat els fracassos de les campanyes, les crides i les propostes que es fan, però sempre a punt per donar la mà.

A nosaltres, les monges, aquesta manera de fer també ens ha configurat. Més que paraules i sermonets -que ja en tenim prou de predicadors-, volem que la coherència de la nostra fe es basi en la coherència de vida. Dir, fer i pensar, creiem que formen una unitat, i així, fent-ho vida, poder esdevenir testimonis de Déu entre la gent.

Ens sentim cridades a fer el bé, la qual cosa no vol dir que sempre seguim aquesta crida, però sí que intentem recomençar cada vegada. A casa parlem i preguem per tot això que, a vegades, ens aclapara una mica, i busquem diverses formes per arribar a tothom, així que evitem parlar –hem vist que no ens ajuda- globalment dels gitanos o d’altres col·lectius. No generalitzar sinó personalitzar! La seva cultura i circumstàncies no sempre les coneixem . Així mateix ho intentem amb les dones paquistaneses amb les que tenim contacte i bona relació, encara que no sempre coincidim amb les seves formes de valorar algunes coses, educar els fills... Un bon tracte sempre dignifica, prescindint de com ens tractin a nosaltres. Viure com a riquesa la pluralitat i sumar els estils, les diverses cultures i maneres de fer, ens situa en positiu davant d’aquests i altres col·lectius amb els que sovint ens relacionem. Hem après a ser força tolerants, tot i que no sempre resulta fàcil!

Resistir les frustracions, començar les vegades que calgui i donar a tots les oportunitats que hem tingut nosaltres ens és un deure que no podem defugir.

La fe, deia el Catecisme que estudiàvem, és “creure allò que no veiem”, però la vida ens ensenya que la fe és confiar en Algú que ens és molt proper i ens ajuda a superar les dificultats del dia a dia, a no rendir-nos, i a anar sempre més enllà.

En aquests moments de pandèmia intentem passar del fer al ser -per l’edat que tenim algunes, no podem continuar amb les activitats que fèiem...-, valorar aquelles coses petites que potser abans ens passaven desapercebudes... en fi. En tot això que he dit hi ha algunes coses assolides, altres en procés i molts desitjos.

Que el Senyor ens ajudi a re-actualitzar la fe i així poder viure-la cada dia més viva i evangèlica.

Carmina García-Baquero i Fàbrega

Germana de la Comunitat de la Companyia de Maria a Sant Roc