• Enric Puiggròs

Ignatius 500: La Conversió com expressió de la llibertat

La nostra història personal necessita de moments densos de celebració. Moments en els quals sembla que la nostra vida s’aturi, fent para i fonda, per prendre consciència del camí recorregut, dels aprenentatges fets i les invitacions que rebem de la vida i de Déu. La celebració d’enguany és això: l’aniversari d’una conversió, d’un “canvi de vies” que va capgirar la vida d’un valerós cavaller per transformar-lo en audaç pelegrí.


I 500 anys més tard, què podem aprendre d’aquest itinerari? Doncs parlaria de 3 paraules clau: autoconeixement, radicalitat i totalitat. Cap d’aquestes paraules és aliena a la conversió. No ens enganyem: si creiem que estem parlant d’un canvi moral no estem entenent res; més aviat és aprofitar les oportunitats de la vida per “caçar el tren adequat”. De fet, va ser el mateix Ignasi qui va prendre consciència del que havia passat ja a les acaballes de la seva vida, quan a les tardes, tot conversant amb el seu secretari, li va anar compartint els episodis de la seva vida, relat que donaria lloc a l’Autobiografia, obra de referència per conèixer l’itinerari biogràfic de Sant Ignasi.



En primer lloc, la conversió implica autoconeixement. Una ferida externa (a Pamplona) que li fa descobrir una ferida interna (Loiola) i una sanació no exempta de sofriment (Manresa). Un procés de descoberta de les potencialitats i les limitacions que són el marc de la nostra existència humana. Perquè la nostra vida sovint té lloc entre “allò que voldria ser” i “allò que va esdevenint”. Ni un somni desencarnat i desarrelat de la realitat ni tampoc un pragmatisme gèlid que expulsa la utopia i el desig evangèlic de la nostra quotidianitat.



Però la conversió en Ignasi va ser també ocasió de radicalitat, de tornar a les arrels. La ferida de Pamplona va fer necessària una llarga convalescència a la seva casa materna, on va viure els seus primers anys de vida que van alimentar el seu desig de valerós cavaller, autor de grans gestes. Però tornar a les arrels no implica necessàriament quedar-se a la llar. La seva sanació implicava un èxode; comportava sortir de casa seva i posar-se en camí. Sortir de casa seva per arribar a una “altra casa”, arribar a Déu. La visió del Cardener, el veure totes les coses noves en Cristés el do espiritual que rep el pelegrí a Manresa. Aquest és el moment que descobreix la profunda radicalitat de la seva vida: sols Déu.



Per això, l’experiència espiritual ignasiana es una experiència de totalitat. En la definició dels Exercicis Espirituals, el mateix Ignasi defineix l’itinerari espiritual com “todo modo” de trobar-se amb Déu. És per això que la invitació d’enguany és a disposar-nos a trobar Déu enmig del brogit del nostre dia a dia. La nova mirada de la realitat en Déués un do, és un regal d’Ell. No és resultat de cap esforç, lectura o currículum.


I què pot significar aquesta celebració per la Comunitat Cristiana del Clot? Doncs una nova oportunitat de viatjar a les arrels: allò que uneix les persones de la comunitat, l’agraïment per tantes coses que passen en els grups, esplais, celebracions ens fan prendre consciència de com el Senyor va acompanyant la nostra història. Així com Ignasi es va posar en camí per descobrir la presència inaudita de Déu en tants llocs on abans ni s’havia aturat a mirar, també nosaltres podem imitar aquest dinamisme.


Tan de bo pugui ser una oportunitat de sentir que pertanyem a quelcom més gran i que la nostra missió és inspirada i sostinguda per Aquell qui no ens abandona. Que sigui tot, per tant, a major glòria de Déu.



Enric Puiggròs SJ

Delegat dels Jesuïtes a Catalunya

Entrades recents
Arxiu