Quaresma III: Santa indignació

En el passatge de l’evangeli d’aquest tercer diumenge de Quaresma (Jn 2, 13-25) Jesús es mostra profundament indignat, una actitud que no trobem massa sovint recollida en els evangelis. Està tan tan remogut que fa una acció inesperada i força xocant: expulsar els venedors i canvistes del temple. Sembla que aquest gest -segons alguns estudiosos de la Bíblia- fou el que va fer acabar de decidir a les autoritats jueves que calia matar Jesús, crucificant-lo.

Jesús es commou, Jesús plora, Jesús s’entendreix, Jesús s’alegra, Jesús experimenta totes i cadascuna de les emocions i també la indignació. De vegades però, tenim una concepció de la vida espiritual -de la vida en l’Esperit- tan encongida que sembla que la perplexitat, la revolta interior, un cert emprenyament i una sana indignació no hi tinguin cabuda. Ens diem: això no toca, no és prou sant, no és prou com cal, hem de mantenir la calma i la pau interior en qualsevol situació. I ens amputem una part de nosaltres mateixos.

Quan estem envoltats i confrontats per profundes injustícies, d’un mal tan evident i d’una mentida tan descarada… potser sí que és de l’Esperit acollir i expressar una indignació que ens neix molt de dins. Aquest és un moviment intern que, si és autèntic i no una simple emprenyamenta superficial, ens porta a fer costat a les víctimes, a actuar per canviar les arrels de la injustícia, a alleujar els estralls de tan dolor innocent i a desemmascarar tanta falsedat egoista. I això també és vida espiritual.

El que més va contorbar Jesús fou l’ús obscè que es feia de la religió per escanyar els pobres. Animals venuts pels sacrificis rituals, canvistes, comerciants,… quin panorama el temple… Només d’imaginar-se’l un es trasllada avui als nostres temples contemporanis del consum irresponsable (grans centres comercials, estadis de futbol, hotels de luxe, etc.) i s’imagina a Jesús francament decebut i amb cara de circumstàncies.

Quan la lògica del mercat ho colonitza tot només queda lloc pel retret, el càlcul i la por a que em prenguin allò que jo anomeno “meu”. No queda espai ni per la lloança, ni la gratuïtat ni la joia de compartir. Jesús ho captà perfectament al contemplar el temple de Jerusalem. Potser a nosaltres avui -durant aquests llargs mesos de tancament i de dificultats en que els nostres temples capitalistes estan buits i en venda- se’ns brinda l’oportunitat de cultivar una mica la sana indignació de Jesús. No volem tornar a l’antiga normalitat, no volem viure posant al centre el mercat, el benefici d’uns pocs, l’enriquiment en nom de Déu o la idolatria dels déus contemporanis. Volem posar la vida i les cures al centre i així ajudar a fer néixer l’era de la fraternitat.

Absurd? Escandalós? Potser sí, però no cal amoïnar-s’hi gaire, no serem pas els primers a qui ens ho diguin, sinó pregunteu-li a St. Pau i als cristians de Corint (cf. 1 Co 1, 22-25).

Pau Vidal

Jesuïta, treballa a la Fundació Migra Studium (https://www.hospitalaris.org)

Coordinador de l'Escola Ignasiana d'Espiritualitat (EIDES), àrea d'espiritualitat del Centre d'Estudis Cristianisme i Justícia

Va ser membre de la Comunitat Cristiana de Sant Pere Claver com a responsable de l'Esplai Lluís M. Chanut