La Mercè Ferrer: la sagristana

Quan som convidats al dinar de Nadal, alguns arribem amb temps, per ajudar a parar els últims coberts i col·locar els tovallons; d'altres arriben puntuals, per no fer esperar ningú… i n’hi ha que, fidelment, arriben tard. Mengem, bevem, xerrem i allarguem la sobretaula gaudint de la companyia. I després “cadascú a casa seva i Déu a la de tots” com diuen… excepte aquella germana que sempre es queda a ajudar a desparar taula i rentar quatre plats.

La Mercè en un taller d'espelmes a la Comunitat.

Però fins que un no convida la família a casa per Nadal, no sap la feinada que suposa. Dies abans ja cal anar a comprar els diversos tipus de carn i verdures per l’escudella, escollir els vins, la fruita, i que no hi faltin els torrons—que tothom en trobi algun del seu gust. I després, un cop acabat l’àpat, cal tornar-ho tot al seu lloc, net i polit… ben bé tot el sant Esteve!

Cada dissabte (o diumenge), els cristians tenim el privilegi de celebrar un àpat de Nadal: l’eucaristia, que cada setmana és, simbòlicament, el més gran banquet de l’any. Ens reunim per compartir pa i paraula, i fem una mena de sobretaula litúrgico-social que s’allarga feliçment, fins que la capella, molt a poc a poc, es buida.

Però perquè aquest àpat funcioni, hi ha persones que ho han preparat tot durant la setmana: netegen i planxen corporals, compren formes i vi de missa, encarreguen flors. Arriben a missa mitja hora abans que ningú, i marxen mitja hora després que tothom. Són les sagristanes: una presència discreta, gairebé transparent, que ho fa possible tot, cada setmana.

La Mercè Ferrer era una d’aquestes sagristanes. Ens en va transmetre l’ofici amb la saviesa que neix de l’experiència viscuda. Sovint deia, amb ironia: “Tota aquesta feinada que fas sense cobrar, els jesuïtes en diuen missió”— i ho deixava anar, mig en broma, mig per provocar. Corria d’una banda a l’altra, vetllant amb cura per cada detall, i s’inquietava quan les coses no sortien prou bé. Ens instruïa en allò essencial però invisible: Com s’apaguen les espelmes sense tacar les estovalles? Quina diferència hi ha entre un corporal i un purificador? De quin color és avui l’estola? Quan s’ha de muntar i desmuntar el pessebre? Quina mesura de vi agrada a cada prevere?

Però la Mercè no només coneixia els ritus: coneixia les persones. Era d’aquelles cristianes de cada dia, d’allò que santa Teresa en deia “entre pucheros anda Dios”. Després de missa, abans de recollir, gaudia xerrant amb uns i altres, aproximant-se a allò més humà de cadascú. Sabia veure l’interior de cada persona i s’hi adaptava. I, sempre, sempre, amb aquell perfum que l’anunciava abans d’arribar: una aroma suau, persistent, com la dels amics de Jesús.

Entre draps i encàrrecs, entre gestos petits i saviesa callada, vam aprendre molt més que sagristia i litúrgia. Vam aprendre a servir amb goig i estimar amb discreció. Ens deixa un llegat de memòria viscuda que ara ens omple de gratitud i ens ajuda a sostenir la tristesa per la seva absència.

Al cel siguis, Mercè. Pren-t’ho amb calma, que allà dalt no tothom és tan organitzat com al Clot.

Belén Garcia Antolín i Judith Garcia Aymerich