Quaresma IV: Quan miro els altres... me’ls estimo tots?

Fa poques setmanes, quan vam celebrar plegats els 25 anys de l’ordenació del David Guindulain sj, a l’homilia ell va comentar l’Evangeli, que era un text d’una exigència i d’una dificultat que ens ultrapassa. Aquell que diu:

“Estimeu els enemics, feu bé als qui no us estimen, beneïu els qui us maleeixen, pregueu per aquells que us ofenen. Si algú et pega en una galta, para-li l'altra. Si algú et pren el mantell, no li neguis el vestit. Dona a tothom qui et demani, i no reclamis allò que és teu als qui t'ho hagin pres”

El David deia que això de “no reclamar allò que és teu als que t’ho hagin pres” no es veia en cor de complir-ho.

Ni ell ni gairebé ningú.

Estimar els enemics, així, en sentit genèric, de boquilla, una mica happy flowers i amb tota la bona intenció, encara, però no negar el vestit a qui t’ha pres el mantell? Això és bondat o és beneiteria? Que difícil, Mare de Déu, Senyor!

L’Evangeli d’aquest diumenge IV de Quaresma no es queda enrere, i ens torna a plantejar una actitud que tampoc no està a l’abast de tothom. És la paràbola del Fill Pròdig, que és un d’aquells passatges de l’Evangeli que sempre m’ha impactat molt. M’imagino l’escena: els dos germans; un, molt bon jan i l’altre, el més jove, un tarambana. Un pare que intenta estimar sense fer distincions. La sorpresa del fill gran, el formal, pel repartiment de l’herència en vida a instàncies del jove, l’esbojarrat. L’acolliment del pare al díscol -que ha donat un pas més en la seva vida dissoluta esgotant en poc temps els diners rebuts-, celebrant una gran festa al moment del retorn. Com sembla natural, la decepció del fill gran, que retreu al pare la festa pel fill jove passat de voltes! I, finalment, el raonament del pare per intentar que el gran ho entengui: “ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”.

Que difícil tot!

El cas del fill pròdig no és igual que el d’estimar els enemics, ja que un pare és capaç d’estimar i perdonar sempre un fill. I puc entendre, encara que em costi una mica, la gran festa que li fa. Però segur que el pare s’imagina com es deu sentir l’altre fill! Jo perdonaria el jove, però no crec que em veiés en cor de fer-li una festa, encara menys sabent com li cauria al gran! Seria capaç d’explicar-li tan bé?

Jesús ens demana molt. Moltíssim. Sovint no som capaços d’estimar l’altre com ens demana. I encara som menys capaços d’acceptar que algú a qui nosaltres estimem s‘estimi, aparentment igual o més, al descerebrat que tenim al costat que no pas a nosaltres -que som políticament correctes-.

Jo, de moment, faig una proposta per aquesta Quaresma, que crec que no deu ser gaire diferent de la que ens va voler transmetre el David a la seva homilia. Oi que entre els companys de feina, entre els nostres amics, entre els membres de la Comunitat i entre la nostra família, no hi deu haver ningú que ens vulgui prendre el mantell, i després el vestit? Doncs de moment comencem per estimar-nos aquests. I si ens en sortim, ja tindrem bona part de la feina feta!

Eliseu Vilaclara

Membre de la Comunitat Cristiana de Sant Pere Claver del Clot