top of page
  • Comunitat Cristiana Sant Pere Claver del Clot

Una moneda a l'aire


Una moneda a l’aire, en caure, pot mostrar la cara o pot mostrar la creu. Quan es tracta de decidir qui fa la sacada inicial del partit, s’accepta l’atzar sense més. El joc ja donarà després el percentatge de pilota que correspondrà a cada equip. En canvi, a la vida preferim que la moneda ens caigui pel costat de la cara i no de la creu. Que la moneda ens caigui pel costat de la cara vol dir que els reptes seran senzills, que el vent serà favorable i els esdeveniments transcorreran tal com els havíem programat. En canvi, quan la moneda cau pel costat de la creu posem mala cara, ens sentim inquiets, amenaçats perquè arriba l’imprevist que tendim a etiquetar de mala notícia.


Però ¿us heu adonat de quin és el símbol que encapçala el logo de la nostra Comunitat Cristiana, aquell que va dissenyar l’Albert Tarés sj? La creu, en efecte. Curiosament, quan la vida ens mostra la creu ens mostra la possibilitat de caminar colze amb colze amb Jesús travessant el tram que ens falta per viure el Regne de Déu enmig nostre.


Permeteu-me un record d’infantesa, a l’estiu, a casa els avis, sota el Santuari de la Mare de Déu de Bellmunt. Érem una vintena de cosins que gaudíem fent cada dia el mateix: als matins ens banyàvem al riu; a les tardes jugàvem inacabables partits de futbol. Quan havia plogut molt, l’endemà s’organitzava un escamot per arreglar la carretera que solia quedar espatllada. Veient com els grans pujaven al remolc del tractor amb pics i pales, jo volia anar amb ells però la mare em deia que encara era massa petit. Per fi, va arribar un estiu en què vaig poder-me enfilar al remolc per a anar a arreglar el tros de carretera malmenat. No podia ser jo més feliç.



Quan a la vida ens toca la creu, és Jesús qui em diu: ja ha arribat el moment perquè vinguis amb mi i m’ajudis a arreglar el tram de vida que ha quedat malmès. Mentre la moneda surt pel costat de la cara, toca quedar-se a casa, en l’espai previsible i sense dificultat. És la zona de confort que ens fa creure afortunats, però sols cal deixar passar el temps i estar atents al que sentim per entendre que allà no ens hi volem quedar, allà no avancem. En canvi, la creu, aquella que Jesús ens diu de prendre si el volem seguir, convoca a una amistat més ferma amb Ell perquè, amb Ell volem anar. El més íntim de nosaltres mateixos aspira a fer-se amic seu i la creu n’és l’oportunitat.


Sant Ignasi, en els Exercicis, diu al qui s’engresca a seguir Crist: “el qui vulgui venir amb mi, serà content de menjar, beure i vestir com jo”. En efecte, és aquesta alegria, serena i pregona, la que volem viure. Com la d’aquell marrec que s’agafava fort al remolc per tenir-se dret als embats del tractor per una carretera plena de sots, que aviat seria més transitable per a tots.


David Guindulain i Rifà, sj


コメント


Entrades recents
Arxiu
bottom of page