Au, vinga amunt!

La Comunitat Cristiana de Sant Pere Claver del Clot em convida a escriure al “Pensem-hi”, i em suggereix que m’adreci als joves que, a causa de la pandèmia, no poden trobar feina, no poden anar a la universitat presencialment o se’ls han aturat les relacions socials. Em sembla una idea escaient, i sé de què em parlen: la pandèmia va deixar sense feina al meu fill i a la meva filla grans, i sense classes presencials a la petita. Però us diré el que els he dit a ells, amb l’esperit d’animar-los i que no s’angoixin, perquè la vida és molt llarga i qui busca, troba.

Per començar, disculpeu que posi en perspectiva l’impacte de la pandèmia en la vostra vida. Us convido a pensar com deu ser viure-la en un camp de refugiats a Grècia o, per no anar més lluny, en una nau industrial abandonada de Badalona. I tampoc no us penseu que sou els més afectats per les conseqüències de la Covid-19: com es deuen sentir els vostres avis i àvies que s’han quedat sense el dinar de Nadal, sense una festa d’aniversari o sense una simple abraçada vostra i es lleven cada dia pensant que potser aquest va ser l’últim Nadal, l’últim aniversari o l’últim dia que us podrien haver abraçat? Quants Nadals, quantes espelmes per bufar, quantes abraçades teniu vosaltres per davant? I us podria parlar del drama de la gent de l’edat dels vostres pares que s’han quedat sense feina i a qui ningú no contracta. A la pandèmia, tothom hi ha perdut alguna cosa.

I ara, permeteu-me que examini la vostra situació a la llum de les experiències dels que us han precedit. Perquè sovint diem que vosaltres ja no viureu tan bé com els vostres pares. Pregunteu a casa, als que van passar la Guerra Civil, la post-guerra i sota la dictadura de Franco, quants trossos de vida no es van deixar entre les bombes, la gana i la repressió política i moral. O els que no vam poder estudiar mai en català. No pretenc consolar-vos amb els mals dels altres ni rebaixar l’experiència del confinament, però al segle XX, a Catalunya, s’han viscut experiències bastant més dures que aquesta. No hi ha hagut cap generació que ho hagi tingut fàcil i, creieu-me, la vostra no és de les que pitjor ho ha tingut. De debò us ho dic, no tingueu nostàlgia d’un passat que no heu viscut.

Teniu raó en que el món en què viviu no us agrada perquè les generacions anteriors l’han portat al límit. Entenc perfectament que la incertesa vital que ens provoca el canvi climàtic enfosqueixi les vostres il·lusions, els vostres projectes de futur. I aquesta amenaça pel planeta no es pot relativitzar. O que el mercat laboral al que us enfronteu pagui poc i malament. Però no és veritat que el món vagi només cap enrere. I no parlo d’assoliments que la meva generació no va poder gaudir i que van de l’Erasmus als telèfons mòbils, sinó que parlo d’un estat de consciència estès i imparable sobre la situació de les dones o de les persones LGTBI, que venen de segles d’abusos i d’inferioritat que ara, encara que a empentes i rodolons, comencem a revertir. La mateixa consciència mediambiental, que formula tot d’incògnites raonables sobre el futur, és en ella mateixa, un avenç en relació a la ignorància amb què abans ens feien viure o volíem viure. Aquest és un mon paradoxal: tot està amenaçat, però mai com ara havíem estat conscients de l’amenaça, i a generacions com la vostra ja no se'ls pot fer passar amb raons. Per tant, el que ens correspon és actuar, comprometre’ns amb les nostres actituds, hàbits i relacions de cada dia.

I això ens porta al final: la vida és lluita. Per començar, lluita per la mateixa vida. No penseu que els drets de què ara gaudiu i us semblen indiscutibles (que les dones votin, la jornada laboral de vuit hores o el matrimoni homosexual) són normals perquè quan vau néixer ja us els vau trobar. Us els vau trobar perquè algú va anar a la presó, o va perdre la feina, o va caure en l’ostracisme social per assolir-los, i no els doneu per assegurats: són difícils de guanyar i fàcils de perdre.

I, sobretot, cal que distingim la diferència entre benestar i consum. Perquè aquesta és la gran responsabilitat de la meva generació: haver pensat que si us ho donàvem tot no us faltaria de res i tindríeu una infància feliç. I el resultat és que us hem anat desconnectant de la gratuïtat, del sentit del bé comú, de la relació entre l'esforç i el resultat, fins i tot de l’espiritualitat. Ens hem separat d’allò que ens fa més nobles i aixeca el llistó de la vida col·lectiva, i us hem convertit en consumidors abans que en persones. Per això, quan la pandèmia ha tallat en sec el nostre model de vida hem perdut els límits materials amb què estàvem acostumats a moure’ns i sembla com si algú ens estigués estafant una vida a la qual sentíem que hi teníem dret. Ara ens hem d’aixecar tots, joves i grans, i amb una decisió per aquí i una actitud per allà, anar responent la pregunta que el bisbe Pere Casaldàliga feia sempre a la gent quan hi conversava: “I què, com va la lluita?”

Una abraçada ben forta.

Antoni Bassas

Periodista