Cuidar les ovelles i el preu de l'amistat

"Si un home té cent ovelles i se li n'esgarria una, no deixa les noranta-nou a la muntanya i va a buscar l'esgarriada?"

Mt. 18, 12

De tant en tant, necessito parar i contemplar què està passant al meu entorn. És una espècie de “pausa vital”. Trec les notificacions del mòbil i només observo el silenci. És molt difícil no sentir absolutament res, així que tan sols intento que ni els petits sorolls de l’ambient ni els pensaments en bucle pertorbin la meva pau anhelada.

Sense gairebé ni adonar-me’n, el temps ha volat a una velocitat més ràpida que la d'un tren bala i molta gent que abans considerava imprescindible per a mi ja no hi és (o ja no és tan important). Parlant d’amistats, sobretot de la infància i adolescència, sento que el temps s’ha escolat a les nostres vides separant els camins. I aquestes amistats han passat, involuntàriament, a un segon pla. Com de “coneguts”.

Amb altres persones ens hem perdut mútuament sense motiu aparent. És llavors quan m’adono que “no ha estat” perquè alguna cosa ens deia que “no havia de ser”. I amb la família, com amb la meva àvia Amparo, la vida i la mort ens ha forçat a separar-nos sense voler-ho.

Suposo que és ben certa la frase que diuen de “no saps el que tens fins que ho perds”. Per a mi, valorar les persones del meu entorn és posar-los un preu. I no em refereixo a un preu monetari, sinó a un significat. Un valor. Un motiu. Ser capaços de cuidar les persones de la nostra vida és una tasca àrdua i que s’ha de fer de tot cor. I quan fas les coses de tot cor necessites temps i ganes. El pastor valora tantíssim totes i cadascuna de les ovelles que no li importa deixar-se la pell nit i dia fins que troba la pobra que s’ha "despindolat".

Les amistats no existeixen únicament i exclusiva pels moments de glòria o només per a quan hi ha pena. Es tracta de buscar l’equilibri entre celebrar les victòries i eixugar les llàgrimes.

Amb els anys (i després de molts errors) he après a cuidar les meves ovelles una mica millor que abans. Tot i el frenesí de la vida, intento prioritzar-les quan ho necessiten (si puc) i el mateix fan elles amb mi. Que tot i les diferències polítiques i ideològiques, els 600 km de distància, els ritmes vitals propis, les imperfeccions de cadascuna, els malentesos perquè tu has dit X i jo he entès Y, siguem capaces de respectar les llums i les ombres de les persones estimades és una gran sort. Un intercanvi humà, natural i senzill, però que demostra una forta connexió espiritual.

Clàudia Celades

Animadora de la Fe del Centre d'Esplai Joan Suñol