Quaresma V: El desig d'una vida entregada

“Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit”

“Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l'estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna.”

“Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi”

(Jn 12,20-33)

Que difícil es fa llegir un evangeli com el d’avui en aquests temps en que estem tan aferrats a la vida... i amb raó! Però potser el d’avui sigui un bon text per ajudar-nos a entendre quin és el valor real de la vida i com posar-la en joc. I passar d’aquest paradigma en el que hem viscut el darrer any -salvaguardar la vida física a qualsevol preu- a un nou paradigma en sortida -posar la vida en joc per a que aquesta mateixa es multipliqui en abundància i pugui donar fruit-.

No podem guardar la nostra vida en vitrines de vidre, com si fóssim peces de porcellana, obrint només la porta per a treure’n la pols de tant en tant. Cal sortir i jugar el partit de la vida, tot i conèixer-ne els riscos. No hi ha una altra, i cal ser-ne conscients, tota vida en sortida és una vida vulnerable. Som vulnerables, vivim travessats per la infinita ferida de la vulnerabilitat (que diria Josep Maria Esquirol), però aquesta no és altra que la ferida de la vida mateixa. Viure afectats per la vida és viure desperts, oberts a l’altre, i per tant, desgastant-nos en una entrega contínua i plena de sentit.

Així doncs vida i vulnerabilitat son dues cares de la mateixa moneda. Només així podrem entendre que avui se’ns digui que “qui vulgui salvar la seva vida la perdrà”, perquè volent protegir-la de tot embat extern, deixarà de ser vida, i qui visqui pensant només en salvar-se un mateix el que viurà en veritat és una mort en vida.

Hem conegut els límits d’aquesta contradicció els darrers mesos. Hem estat molts mesos tancats, amb por. Hem reservat la nostra vida per a salvar-la. I no hem deixat d’esgrimir un lema: “cuidem-nos”. Ara el repte que tenim és el que compartíem a la declaració de cap d’any de Cristianisme i Justícia: “L’individualisme se’ns arrapa a la pell com una paparra, i el «cuidem-nos» inicial té la temptació d’anar fent el «nos» cada vegada més estret, només per als meus, un simple mecanisme d’autoprotecció, una forma més d’egoisme. Ara bé, l’eslògan «cuidem-nos» només té sentit si aspira a fer el «nos» cada vegada més gran i més inclusiu, fins arribar a abraçar tota la humanitat i, molt especialment, les persones que no tenen ningú que les cuidi.”

Hem tingut clars exemples del que vol dir una vida lliurada i amb voluntat de donar fruit: els sanitaris extenuats en un any d’entrega contínua per a salvar i curar; els mestres fent les mil i una per a que els infants no perdin temps preciosos d’aprenentatge i socialització; tots els voluntaris i treballadors socials que malgrat les circumstàncies no han deixat de sortir de casa per a seguir acompanyant i cuidant els que no tenen sostre o res per posar-se a la boca. En cap cas ha estat gratuït, molts sanitaris han mort els darrers mesos. Ha estat en va? Clarament no. Com el gra de blat han estat llavor i el seu fruit és alhora vida per als altres i testimoni per a nosaltres.

Fem doncs com ells, seguim-los, alimentem el desig de viure una vida entregada, que no és més (ni menys!) que el desig de seguir Jesús en el seu camí de construcció del Regne que passa, necessàriament, per la Creu. No serà fàcil, però ens sosté la promesa d’una vida eterna.

Xavi Casanovas

Director del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia.

Pare de tres fills, el més gran dels quals va al grup de Picarols del Centre d’Esplai Joan Suñol.