Advent II: Pregària-Prepareu-vos!

A la primera lectura d’aquest segon diumenge d’advent escoltem d’Isaïes la promesa de Déu al seu poble: “s'ha acabat la seva servitud, ha estat perdonada la seva culpa”. És a dir, s’ha acabat de viure com a esclaus, queda redimit tot allò que ens pesa i no ens deixa seguir caminant. Tots portem quelcom al cor que ens pesa i no ens deixa viure. Quin descans seria poder-se’n deslliurar. Doncs aquesta és la promesa, i no és una promesa qualsevol. Tot i que sovint sembli que no arribi, es donarà; així ho diu Pau a la segona lectura: “arribarà inesperadament com un lladre”. Aquest lladre serà un infant petit nascut en un estable, però no ens avancem que encara estem a l’advent.

Els textos d’aquest diumenge estan plens de promeses: “tal com ell ens ho ha promès, esperem un cel i una terra nova, on regnarà la justícia”. Això passarà? De veritat? Cada cop ens costa més de creure’ns-ho, però no perquè això no hagi d’arribar o no sigui possible, sinó perquè avui en dia ens costa molt sostenir i mantenir promeses. Davant d’algú que ens demana quelcom ràpidament contestem: “miraré què hi puc fer, però no et prometo res!”. Perquè la promesa ens lliga, ens vincula, ens obliga a estar actius i preparats. I avui tot és fluid, tot compromís ha de poder ser canviat, tot ha de ser nou i en canvi, i en aquest context la promesa no troba on arrelar.

La promesa, com explica Hannah Arendt en un llibre meravellós titulat La Condició Humana, és quelcom indispensable per a fer front al futur. Justament perquè el futur és incontrolable i un misteri, els éssers humans ens hem dotat d’una eina antropològica bàsica que ens dona seguretat i tranquil·litat davant del futur, la capacitat de prometre. Gràcies a la promesa compartida, som capaços de construir quelcom plegats. Hi ha futur, perquè hi ha promesa. Sense promesa només hi ha present, un present individual i fred, i un futur inhòspit.

I si alguna cosa demana tota promesa es una actitud activa. No es viu mai la promesa com qui compra una assegurança i ho té tot controlat, sinó com qui expectant, desitja acollir-la i fer-la vida plena. Per això Joan Baptista ens crida a “preparar els camins”. L’esperar d’una promesa que arriba no pot ser una espera passiva, ens ha de trobar preparats. Probablement la pregària, que no és més que posar tots els sentits en alerta per a captar de quina manera l’esperit bufa, sigui la millor manera d’esperar aquesta promesa. Perquè la promesa es donarà, però no sabem mai com, ni quan.

Per tant prepareu-vos, que la promesa arriba. I feu-ho amb actitud de pregària activa, és a dir, amb els sentits oberts, amb capacitat de discerniment, perquè com sabem, la veritat ens serà revelada allà on menys ens ho esperem.

Maria Coll i Xavier Casanovas

Pares del Centre d'Esplai Joan Suñol