Advent 2024: L’esperança

Fem una mirada a l’entorn. No cal esforçar-se gaire per copsar la immensitat del dolor que ens envolta. Multitud d’exemples, propers o llunyans: Persones sense llar malvivint pels nostres carrers; preus dels habitatges cada cop més prohibitius; desequilibris insultants i creixents en la distribució de la riquesa; milers de persones ofegades al mar fugint d’una vida impossible; maltractament institucional i social als que arriben; crisi climàtica; desastres naturals; violències desfermades de mil tipus; guerres a Palestina, Ucraïna, Sudan, Congo... i tants altres llocs; militarització creixent que amenaça amb noves guerres més generals i mortíferes... Podríem allargar molt més aquesta llista de drames que generen tant de dolor a tantes i tantes persones com nosaltres. Un panorama desolador. Els mitjans ens els repeteixen i augmenten els sentiments d’amenaça i de por. La foscor.

Però és quan és fosc que cal encendre una llum; és quan fa fred que cal encendre foc. És aquesta foscor que ens cal il·luminar amb una nova mirada, potser més aprofundida, per descobrir una altra realitat, potser no tan evident, però ben certa i ben present al costat nostre i arreu. Sense ignorar el que hem descrit, obrim bé els ulls i mirem les persones que ens envolten: família, amigues i amics, companys i companyes de feina, veïnat, botiguers del barri, treballadores i treballadors de taller i oficines que freqüentem... Descobrirem molts gestos de bondat, d’amabilitat, de ganes d’ajudar; molta feina feta bé amb naturalitat; moltes persones que fan el bé, que simplement fan bé la seva feina, de forma silent i discreta. Són aquestes persones i aquestes feines ben fetes les que fan possible i més fàcil la vida sobre la terra. Gandhi ho explica molt bé en un escrit preciós anomenat Reflexions sobre l’amor inevitable: "La que regeix la humanitat és la llei de l’amor. Si la violència, o sigui, l’odi ens hagués regit, ens hauríem extingit fa molt de temps". I més endavant afegeix: "La història, com és lògic, registra els esdeveniments que representen una aturada momentània en el funcionament d’aquesta força de l’amor o força de l’ànima". I encara: "Per això la història es conforma a prendre nota de les interrupcions que experimenta el curs natural de les coses. Però com que la força de l’ànima és natural, la història no en parla".

Efectivament, ni la història ni els mitjans de comunicació parlen de la bondat normal, natural, quotidiana, present arreu. Precisament perquè és normal i habitual, no és notícia. Diu la dita que fa molt més soroll un arbre que cau que un bosc que creix. Però la vida que silenciosament creix fa que seguim tenint boscos i que seguim tenint humanitat. Ens cal entrenar la mirada a veure i agrair tanta vida i tanta bondat ocultada per l’estrèpit de la mort. Aquest és el primer pas per recuperar l’esperança.

Però la nostra esperança, encara té un fonament molt més profund, si som capaços d’afinar encara més la mirada i captar una veritat més fonda. Si ens fixem bé en aquestes meravelloses espurnes de llum que il·luminen el món i donen vida, descobrirem en elles la manifestació d’una única i gran Llum, de l’Amor creador, de Déu mateix que a través de «la petitesa de les seves serventes» continua obrant meravelles. I aquesta sí que és una Esperança que no defrauda mai.

El Déu que se’ns ha manifestat en Jesús, és un Déu sorprenent. Durant segles i mil·lennis, els humans de totes les cultures s’han escarrassat a resultar agradables als déus, oferint-los sacrificis i cultes de tota mena perquè els fossin propicis. I de cop i volta ve Nadal! Ens hem trobat amb un Déu que no tan sols no demana sacrificis, sinó que és Ell mateix qui se’ns regala a nosaltres perquè nosaltres trobem el camí de la felicitat. El món al revés! La Llum, l’Amor es fan presents en mig de la foscor per il·luminar-nos el camí. De què hem de tenir por, doncs? Per molt dura que sigui la foscor, seguirà havent-hi Llum, per greu que sigui la maldat, segueix havent-hi Bondat i Amor. I som nosaltres, cada un de nosaltres, que hem de ser portadors d’aquesta llum i d’aquest amor al nostre entorn, com petites llumenetes que esberlen la tenebra. Aquesta és la nostra responsabilitat, aquesta és la nostra alegria.

Estem a punt de començar l’any 2025, any del jubileu convocat pel papa Francesc sota el lema Pelegrins d’esperança. No podia ser més oportú. En un món aclaparat per les males notícies, les barbaritats i les amenaces, amb una humanitat eixordada per l’estrèpit dels arbres que cauen, hem d’obrir camins a l’esperança, fent brillar la Llum i l’Amor. Hem de fer evident l’existència de la bondat i de la generositat, que no és una ingenuïtat, sinó l’única font de vida i felicitat. Hem d’esdevenir nosaltres mateixos, cada un de nosaltres, esperança per a un món trist.

Però per arribar a ser esperança per als altres, ens cal recórrer un llarg camí, un pelegrinatge que ens ha de portar a afinar la mirada per veure la llum enmig de les foscors, a afinar l’oïda per escoltar el silenci de la vida que creix per sota dels sorolls que destrueixen, a transformar-nos per poder transformar el món, a deixar entrar en nosaltres la Llum i l’Amor perquè a través nostre passin cap als altres sense obstacles, a vèncer les pors amb la confiança en un Déu que se’ns dona, a descobrir la salvació en un infant en una establia.

L’advent 2024, un bon moment per iniciar el camí, pelegrinatge cap a l’esperança.

Antoni Soler Ricart

Membre de la CVX Berchmans i de FundiPau