La dona en l’Església: una reflexió actual

El meu nomenament com a secretària de la Pontifícia Comissió Bíblica ha tingut molt de ressò en els mitjans de comunicació, però cal recordar que ja l’any 2014 vàrem ser nomenades les tres primeres dones com a membres d’aquesta Comissió que fou creada en 1902 per Lleó XIII (aleshores estava formada només per senyors cardenals) i reorganitzada per Pau VI el 1971 que la va voler adaptar a les necessitats de l’església del seu temps.

Ara ja som cinc dones biblistes i espero que en un futur no gaire llunyà s’arribi a la paritat. En els darrers anys, la presència femenina també ha crescut en la Comissió Teològica Internacional, que actualment ja compta també amb cinc dones teòlogues. També cal destacar el nomenament de la religiosa javieriana Nathalie Becquart com a subsecretària de la Secretaria General del Sínode dels bisbes, primera dona en aquest càrrec i amb dret de vot. Vull dir amb això que, gràcies al papa Francesc i a moltes altres persones amb visió de futur, es van fent passos endavant. La presència femenina a tots els nivells de l’Església (no només a la base) és important perquè trenca prejudicis, obre horitzons, referma i enriqueix la col·laboració entre iguals. A més a més de la presència, que de per si ja és crucial en certs ambients eclesiàstics, les dones aporten sobretot la pròpia competència en els diversos camps del saber així com la seva manera de relacionar-se, crear xarxes i afrontar els arguments, situacions i problemes.

Les dones han estat durant molt de temps les garants de la doctrina, les defensores de la fe i la tradició cristiana en las famílies, en les parròquies i en la societat. Quasi sempre ho han fet amb moltes limitacions i dificultats, sovint des de posicions de marginalitat i sense ser reconegudes, havent-se d’emmotllar a un missatge transmès per altres. Avui dia hi ha moltes dones competents, responsables i compromeses amb l’Església que podrien fer aportacions molt valuoses en els àmbits acadèmic, educatiu, sanitari, assistencial o en el de la comunicació social, per citar-ne només alguns. Ara bé, cal comptar amb elles, convidar-les, oferir-los àmbits i llocs de treball, responsabilitats i visibilitat. Limitar la funció evangelitzadora de la dona a la família, la catequesi i les obres de caritat ofereix una visió parcial i reduïda de la seva missió.

La meva visió de la situació actual és realista i positiva a la vegada. Poso un exemple relacionat amb els estudis bíblics que és el camp que conec millor. Trenta anys enrere, en els nostres ambients acadèmics, les figures bíbliques femenines no suscitaven l’interès dels exegetes. Cap dels grans professors, tots de reconeguda fama internacional, que jo vaig tenir al Pontifici Institut Bíblic de Roma en parlava. Semblava que no existissin, així com tampoc es citaven les obres de les dones biblistes. Els temps encara no estaven madurs. Estic parlant del anys 80. Tot el que tenia relació amb la dona es mirava amb recel des de la càtedra i immediatament s’etiquetava de feminisme, entenent per feminisme quelcom de perillós per a la doctrina i la tradició. Ha estat gràcies a l’exegesi feminista que les dones de la Bíblia, els seus relats i els seus silencis han cobrat vida. Hem descobert les matriarques, les profetesses, les dones sàvies, les esclaves...i no oblidem Na Saviesa, és a dir, la personificació de la Saviesa que trobem en els llibres sapiencials de la Bíblia. Una misteriosa figura que no encaixa en cap esquema ni definició, però que està present en diversos textos bíblics. És una figura femenina, amb veu pròpia, estil pedagògic i missatge profètic que anima a tots, especialment als joves, a seguir la via que condueix a la vida. Mediadora entre Déu i la humanitat, la Saviesa en majúscula pot ser un punt de referència per al nostre món actual castigat per una pandèmia d’època i un mar de dubtes sobre el sentit de la vida i de la mort.

He esmentat les dones bíbliques però també podria afegir les metàfores femenines, la simbologia femenina i tot allò relacionat amb el món femení. Avui dia, les publicacions sobre aquestes qüestions són molt nombroses i no paren de créixer. Això és un gran motiu d’esperança, no solament per a mi en quant a dona biblista, sinó per a totes les dones, especialment aquelles que es reconeixen en les seves avantpassades bíbliques.

Dra. Núria Calduch-Benages

Directora del Departament de Teologia Bíblica

Universitat Gregoriana (Roma)

Secretària de la Pontifícia Comissió Bíblica