Quaresma I: Abstinència de "multitasking"

No ens estranyarà a cap de nosaltres que moltes publicacions de filòsofs i sociòlegs contemporanis ens parlin de l’acceleració de les nostres societats i dels nostres ritmes de vida. L’activitat constant i desenfrenada sembla presidir les nostres vides; l’anomenat “multitasking” -fer moltes coses a l’hora- ha esdevingut una pràctica habitual; i tenim la sensació de manca de temps, que les nostres vides són curses contra el rellotge.

En la majoria de casos, aquesta vida atrafegada sembla inevitable, perquè no parlem de luxes sinó de necessitats: l’habitatge, l’alimentació, l’energia i altres coses, exigeixen que es treballin moltes hores i a un ritme, sovint, frenètic.

Amb tot, no oblidem que, paradoxalment, un nombre important de persones no té accés al treball i que poc a poc queden al marge, excloses i sense recursos per a dur la vida que voldrien viure. La por a quedar al marge i passar a formar part dels exclosos està animada per una societat fonamentada en la competència, la qual cosa fa que encara ens aferrem més a la vida accelerada.

Si al que hem escrit anteriorment afegíssim les necessitats absolutament innecessàries que ens hem creat en forma de consum o de cura de la nostra imatge, aleshores el frenesí i el tràfec augmenten a nivells insospitats. A més, els estímuls cada vegada més potents i les formes de distracció més variades ens prenen el poc temps que ens resta.

D’alguna manera hem esdevingut éssers sense temps. El món en la seva totalitat i, en particular, els altres, ens esdevenen estranys; fins i tot ens esdevenim estranys a nosaltres mateixos. Perdem la capacitat de dialogar internament amb el món, amb els altres, amb nosaltres mateixos i, òbviament, amb Déu. Passa tot tan ràpid i hem de fer tantes coses que en comptes de contemplar i guardar en el cor allò que vivim, ens enganyem pensant que ho hem desat fent unes fotografies amb el mòbil que restaran per sempre més als llimbs cibernètics; no hem acabat una cosa que ja pensem en una altra; comprem artefactes que ens fan estalviar temps en una tasca, i el temps estalviat el dediquem a una altra tasca; explotem el planeta de tal manera que no té temps de recuperar-se; no dediquem el temps que caldria al necessari diàleg polític i aleshores la democràcia se’n ressent; ens espanta i ens molesta el no fer res i el silenci que calen per a poder parlar íntimament i tranquil·lament amb Déu; i així molts exemples més.

No és veritat que Jesús s’agafava temps per aturar-se i pregar? Tal com afirma el Papa Francesc: “Durant la seva vida pública, Jesús recorre constantment a la força de la pregària. Els Evangelis ens ho demostren quan es retira en llocs apartats per a pregar. Són observacions sòbries i discretes, que només ens deixen imaginar aquells diàlegs de pregària. No obstant això, testimonien clarament que, fins i tot en moments de major dedicació als pobres i als malalts, Jesús no va descuidar mai el seu diàleg íntim amb el Pare. Com més estava immers en les necessitats de la gent, més sentia la necessitat de reposar en la Comunió trinitària, de tornar amb el Pare i l’Esperit”.

En aquest context, essent conscients de la realitat en la qual hem de viure, no podem individualment, comunitàriament i, fins i tot, políticament, cercar i demanar espais per aturar-nos? Ens cal buscar formes de fer que ens permetin, com deia Sant Ignasi, trobar Déu en totes les coses, i per això cal que ens aturem. Òbviament, no es tracta d’afegir una nova tasca , sinó de procedir de manera diferent. Haurem d’ajudar-nos per trobar aquest estil pacificador al mig del brogit. Potser durant aquesta Quaresma podríem, en la mesura del possible, començar una abstinència de multitasking i cercar el sentit profund d’allò que fem. Una abstinència de sorolls i de distraccions banals per poder habitar en el silenci, per pregar. I des del sentit, el silenci i el diàleg amb Déu, contemplarem i habitarem el món, ens relacionarem amb els altres i amb nosaltres mateixos, d’una manera més pacífica i plena. En definitiva, el món, els altres i nosaltres mateixos, ressonarem, entrarem en diàleg fecund, i prepararem la mirada per demanar veure Déu en totes les coses.

Fina Ferrando i Albert Florensa

Membres de la Comunitat Cristiana de Sant Pere Claver del Clot